93 411 83 73

HORAS CONCERTADAS LUNES A VIERNES DE 10h a 18h

Blog de viajes

ELS KOROWAIS, UN MÓN PERDUT A LA SELVA DE PAPUA

18 Dic 09    Cuadernos de viajes    Xavier Gil    Sin comentarios

PAPUA-26 PAPUA-2 PAPUA-1

PAPUA-7 PAPUA-28 PAPUA-3

Des de la primera vegada que vaig trepitjar la fascinant terra de la gran illa de Papua i havent conegut de l’existència de una tribu que viu a un remot indret al centre de l’illa, hem va portar durant mes de 10 anys a estudiar com poder arribar fins allí de la manera mes senzilla, per poder conèixer aquesta gent que a dia d’avui encara viu d’una manera totalment primitiva.

Estic parlant de la tribu dels Korowais, una gent que a sobreviscut aïllats dins del seu hostil entorn, mantenint intacte tota la seva cultura i tradicional forma de vida i sense pràcticament cap tipus de contacte amb el món exterior, a excepció de les incursions per part dels missioners de diferents ordres religioses, que amb l’única missió de captar nous feligresos han arribat fins a llocs tan allunyats com aquest.

Geogràficament estan situats a la part Indonèsia de Papua denominada des de fa poc West Papua, decisió presa per govern d’Indonèsia per tranquil·litzar els ànims de la població Papua, donat que esporàdicament hi han revoltes generades per l’interès d’aquesta gent de ser independents d’Indonèsia, desprès de la repressió policial establerta per aquest país, a aquesta zona, durant el mandat del president Suharto.

L’arribada a l’illa habitualment es fa, per la costanera població de Jayapura, situada al nord de la regió. Un indret conegut per las grans batalles hagudes a aquesta zona durant la segona guerra mundial, entre japonesos i americans, sent aquest punt, un dels cuartels generals del general Mac Artur durant aquesta època.

Aquest indret ens permet acostar-nos a les dependències policials indonèsies per tramitar un salvoconducte obligatori per poder entrar al centre d’illa, el denominat Surat Jalan, una vegada aquest en el nostre poder, ja podem dirigir-nos cap a l’aeroport per agafar l’únic mitja d’arribar a territori Korowai, una petita avioneta d’una companya gestionada per una associació de missioners (AMA), que són els que tenen el monopoli sobre els desplaçaments a dins de tota aquesta part del país.

Un vol fascinant de unes dues hores de durada, sobrevolant una exuberant selva, a on les serpentejants formes dels rius de un color marró cobris, destacant inconfundibles d’entre la verdor que ho cobreix tot.

A poc a poc ens anem acostant a un petit assentament construït per missioners, conegut com Yaniruma, un lloc sense cap tipus de personalitat, en mitg del no res, a on viuen una petita comunitat de l’ètnia Kombai, veïns i enemics des de sempre dels nostres amics Korowais. Aquest punt es on ens permetrà contractar els serveis de guies i portejadors, i així poder començar la nostra travessa, cap al nostre objectiu.

Desprès de passar la nit dins d’una cabanya tradicional, ens dirigim cap a la vorera del riu Daeram Kabur, divisió natural entre el territori Kombai i Korowai. Situats dins d’una petita embarcació local, remuntem el riu, fins a un punt a l’altre vorera, lloc a on comencem la nostra aventura.

Una selva intensament humida i exuberant, ens acompanya durant tos els dies per aquesta zona, havent moments a on sembla que aquesta s’ens vulgui empassar a dins seu i no deixar cap rastre de nosaltres.

Desprès d’un dia de marxa, atravesant rius, caminant fent equilibris damunt de petits i grans troncs caiguts arrel de habituals tormentes a aquesta zona, per fi ens trobem amb el primer vestigi humà en aquest món perdut.

La rebuda no es massa cordial, abans d’arribar a una petita cabanya, que ens barra el pas, un home petit d’estatura, ens surt d’entre l’expesura, cridant, amenaçant-nos amb un arc, convidant-nos a seguir al nostre camí. La veritat es que es va produir un moment de certa tensió, del qual vem poder sortir airosos gràcies a l’intermediació del nostre guia Yesaya, un Lani, vingut de Wamena i un gran coneixedor d’aquesta regió i del comportament de la seva gent. Desprès de un llarg tira i afluixa, el petit home, ens permet accedir a la seva comunitat. Ens indica que l’acompanyem, arribant a un indret a on el bosc desapareix, deixant al descobert un espai obert a la selva per ells mateixos i a on es concentren las seves característiques cases dalt dels arbres.

La comunitat, a on hem arribat, es coneix com a Davol, i es una de les nombroses aldees Korowais repartides per tota aquesta extensa regió. Està formada per un parell o tres de famílies, entre les que comparteixen pràcticament totes las tasques diàries.

Els homes surten habitualment de caça al bosc, armats amb els seus grans arcs, en recerca d’alguna presa, las mes habituals solen ser una mena de porcs salvatges, una au similar al estruç denominada Casuari i que a part de la carn, utilitzen el seu plomatge per adornarse el cos o també els seu ossos per fer puntes de fletxes o punyals molt esmolats.

Els homes, son els protectors de la comunitat envers el possible atac d’alguna tribu veïna, en les que des de sempre han estat enfrontats, els mes perillosos son una subtribu dels propis Korowais, denominada Korowais Batu, els quals viuen molt mes endins del territori i molt poca gent gosa endinsarse dins d’ell, sense el seu permís, donada la seva reputació de gent violenta i per que en la actualitat segueixen practicant el canibalisme.

Aquesta practica esta bastant estesa a tota la regió incluinti els veïns Kombai. Son una gent que creuen en els mals esperits, a aquests els denominen Khakhuas i sense contemplacions a tota persona considerada Khakhua, la maten amb les seves fletxes i es devorada per tota la tribu, per acabar amb la mala sort que aquest por portar a la comunitat, es difícil que algú d’ells afirmi això, donat que el govern indonesi te prohibida aquesta practica, però vam contrastar amb el portadors que això a dia d’avui es segueix produint.

Las dones, son les encarregades de fer el menjar i cuidar als infants, a mes de compartir amb els homes, la tasca de recollir la base de la seva alimentació, el sago, una espècie de fècula, extreta de dins del tronc d’una alta palmera amb aquest nom. Es una tasca molt dura, donat que han de recorre molts quilometres dins de la selva, fins a trobar algun d’aquests arbres. Una vegada localitzat, els homes amb les seves destrals, el fan caure, li treuen la primera capa d’escorça i llavors son las dones las que amb una mena de masses de fusta comencen a trinxar l’interior del tronc d’on estreuen aquest aliment. Una vegada colat i netejat, ben embolicat amb grans fulles de palma, el transporten cap a l’aldea per ser cuinat

Son molt característiques les seves vivendes, la majoria d’elles estan construïdes dalt de les copes dels arbres mes alts, en alguns casos arriben a tindré una alçada de mes de 40 metres. Son una verdadera obra d’ingenyeria donada la manca de tot tipus d’estris per poder contruirles i la seva finalitat es bàsicament per assegurar una protecció total davant d’un possible atac dels seus enemics. Llargues escales fetes amb troncs et porten fins el mes amunt, i aquests son pujats fins dalt de la casa, durant la nit, aconseguint que aquestes siguin del tot inexpugnables.

Es evident que el món evoluciona d’una manera molt ràpida i que sembla mentirà que a dia d’avui, encara quedin parts a on l’influencia d’aquesta evolució no hagi arribat i aquest es un d’ells i això es el que fa, que endinsarse amb zones com aquestes passin a ser una de les experiències intenses que una persona poguí tenir a la seva vida.

Fotos i textes. Xavier Gil



Deja un comentario:

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


Comparte esta página:

Síguenos: